SEMPRE hem "gaudit" del mateix SISTEMA ECONÒMIC

Des que la humanitat va abandonar l’àmbit de la transmissió oral d’idees i van començar a fer-ne un registre escrit no sembla que les coses hagin patit canvis significatius. L’estudi de la història és complex per molts motius, entre els quals hi ha desenvolupar la capacitat d’allunyar-te emocionalment dels episodis històrics a estudiar i també procurar no caure en anacronismes, es a dir, intentar pensar segons l’òptica i la lògica del moment observat. Hi ha tanta especialització i compartimentació del saber històric que hem perdut la visió general de tota la història de la humanitat. Els historiadors que ens han precedit s’han dedicat a compartimentar la història en èpoques i imperis, dècades i moviments socials,  en base a petites diferències de nomenclatura, definició i funcionament del sistema, però això només ens ha allunyat de la veritat (si es que mai hi podem tenir accés, a la veritat). Quin es el quadre sencer de la nostra espècie des que disposem de registre escrit? La veritat es que sempre hem "gaudit" del mateix sistema econòmic i social. Perquè dic “el mateix”? Si partim de la situació actual i anem retrocedint en el temps ( i no importa a quina zona del món et situïs ) trobem una constant : la monarquia, l’aristocràcia i la casta sacerdotal. Son tres classes socials, si en volem dir així, que sempre han existit i que poden remuntar la seva genealogia a èpoques molt remotes de l’antiguitat. Aquesta minoria poblacional sempre ha dominat i ha viscut a costa dels esforços de la gran majoria, a qui han batejat amb noms tan esplendorosos com “esclaus”, “plebeus”, “serfs”, “pueblo llano”, “classe obrera” i actualment ciutadans o, ara mateix, consumidors (igual d’esclau que a l’Edat Antiga, però sense consciència de la seva esclavitud). Sembla que, a mesura que els humans hem anat prenent consciència, molt lentament, del propòsit de la nostra existència i hem reclamat els nostres drets de naixement, la cúspide de la piràmide s’ha vist obligada a reinventar-ho tot sense canviar el funcionament fonamental de les societats. Més que reinventar s’han dedicat a canviar nomenclatures, introduir conceptes tòxics que ens han confós i maquillar els canvis tant com ha estat possible. Però la base de la piràmide sempre s’ha dedicat a produir béns i serveis pel gaudi de les castes superiors. Aquesta es la segona constant històrica de l’espècie humana. Uns treballen, els altres frueixen dels privilegis i viuen com a reis.

Fem una petita anàlisi, a grosso modo, de tots aquests sistemes econòmics i socials per èpoques històriques :

Edat Antiga :

Aquí trobem les grans civilitzacions, Sumèria, Egipte, Grècia, Roma, Mayes, etc. D’aquest període es cataloga com a Esclavisme ( com si avui fóssim lliures ) perquè la base de la piràmide, els productors, eren esclaus. Es la mà d’obra més barata ja que, evidentment, no cobraven per la feina realitzada i la seva manutenció corria a càrrec del seu propietari, així que ja podem imaginar les condicions de vida generals. La nomenclatura canvia segons la civilització, però només canvia el nom (patricis els romans, aristoi els grecs, etc). La fi del període la marca la mítica “caiguda de l’Imperi Romà” a causa d’una crisi econòmica (deutes per préstecs) i social produïda el s.III i que deixà el sistema tan tocat que ja no va tenir continuïtat. I, curiosament, es una crisi molt similar a la que estem patint : préstecs que no es poden tornar, moviments de població i grans migracions... A vegades tinc la sensació que sempre som els mateixos fent el mateix a través dels cicles dels temps! Tocava fer veure que començava un sistema diferent, i ens trobem amb :

L’Edat Mitjana :
Feudalisme es el nou nom del mateix sistema. En el feudalisme els plebeus van acabar convertits en serfs de la terra que treballaven per a benefici del seu senyor. Teòricament el pacte inicial era treball a canvi de protecció senyorial, però a la pràctica eren els propis senyors els que maltractaven i explotaven els serfs que vivien al seu territori, així que la gran majoria estava desprotegida i en mans de dèspotes. La violència feudal va arribar a cotes tan altes que l’Església es va veure obligada a intervenir per instaurar la “Pau i Treva”, però la noblesa va trigar poc a reordenar jurídicament l’estatus dels seus esclaus introduint nous “impostos” i drets sobre els seus vassalls (que a Catalunya s’anomenaven Usos i Mals Usos) que no podien defensar-se ( i tampoc ho concebien, perquè a l’època s’ensenyava que la jerarquia social era obra de déu i que tothom naixia on li corresponia ). L’economia es basava en l’agricultura i la petita artesania, i començava un incipient moviment mercantil (fires i mercats) on s’intentava treure rendiment dels excedents de producció. L’estructura social continuava igual, les tres castes a la cúspide, els plebeus a la base sense opció a sortir del rol que els havien imposat. Tot i això la violència feudal, la pressió demogràfica, i el cicle de males collites i pandèmies va provocar l’aparició de certs moviments de revolta (com els Remences) que van obligar als de dalt a canviar poques coses, sobretot els noms de les coses i inventar-se nous objectius per disminuir la pressió.

Edat Moderna :
Arriben les primeres idees de liberalisme i Capitalisme Mercantil, s’introdueixen “noves” idees polítiques (Maquiavel). Els reis havien de disposar del poder absolut per fer i desfer al seu gust, així el despotisme era màxim. L’economia continuava essent agrícola, però les manufactures i els mercats tenien ja més de pes i presència. Comencen les primeres acumulacions de capital que desembocarien en una “nova” classe social, la burgesia. Però tot continuava més o menys igual pel gran gruix de població : treballar de sol a sol. Els senyors feudals continuaven explotant els seus vassalls i les pèssimes condicions de vida van portar l’època de les grans revolucions ciutadanes contra els imperis i l’absolutisme. Revolució Americana, Francesa, Restauració Monàrquica, un estira i arronsa orquestrat hàbilment pels de dalt per tornar a crear la il·lusió d’un canvi, la il·lusió de la conquesta dels Drets Humans,...la IL·LUSIÓ.

Edat Contemporània :
Amb la Revolució Industrial aparegué el nou rentat de cara del Sistema : el Capitalisme Industrial, amb el qual l’agricultura i la manufactura passaven a un segon pla i la producció industrial es feia a gran escala, i més endavant, el Capitalisme Financer, les empreses creixien i necessitaven més capital per invertir, així entren en escena els grans banquers i els seus préstecs.  També, a principis del s.XX trobem el Comunisme, en què l’estat ho controla tot : la producció, la distribució dels recursos, etc. Totes tres teories econòmiques semblen molt maques sobre el paper, però a l’hora de posar-les en pràctica, es traduïen en el mateix de sempre. “L’abolició” de l’esclavisme els s.XIX i XX va comportar la seva il·legalització, però no significa que desapareguessin els esclaus. En el “nou sistema” els ciutadans es convertien en unitats de producció a canvi d’un sou misèrrim. Sense drets laborals, eren explotats en fàbriques, mines i industries manufactureres amb horaris laborals draconians. Les revolucions obreres van anar conquerint drets socials i laborals, però curiosament, el s.XX també es un estira i arronsa de drets, i, per variar, una cosa es el que es plasma en els còdexs legals i una de ben diferent es la realitat del món laboral i familiar. Es el millor esclavisme que mai han viscut des de la cúspide : la gent creu tenir drets i realitza treballs per “voluntat pròpia” a canvi d’un sou mínim. La gent creu que pot escollir uns representants ( i que son gent normal i corrent, res més allunyat de la veritat ) perquè gestionin els fruits dels impostos que tots paguem a canvi de certs serveis (serveis i drets que ens estan prenent ràpidament, tan ràpid que no ens està donant temps a respirar!). En moltes “democràcies” es continua subvencionant la vida de les monarquies com un mal menor, i continua essent a costa del nostre esforç.

Avui :
La Casta més alta vol continuar vivint a costa nostra com ho han fet durant mil·lenis i avui dia vivim el punt d’inflexió. Estan desmuntant el sistema per instaurar el nou. Ens fan creure que existeix una cosa anomenada CRISI, en molts nivells, però l’han orquestrada i l’estan dirigint ELLS, de la mateixa manera que van ensorrar imperis per crear-ne de nous. I el nou sistema fa basarda, sobretot perquè mai havíem tingut el nivell tecnològic del que disposem avui dia, i sembla que estan desenvolupant les eines necessàries per a controlar-nos sense haver de fer ús de bombes nuclears i exèrcits exterminadors. La globalització pot portar-nos un govern mundial únic que ja es perfila similar al que es va figurar George Orwell. S’han carregat l’esperit crític de la gran majoria, que, dins la desgana vital que tots (menys ells) vivim, no deixen de intoxicar-se dels lemes comercials i la tele-escombreria diària dels medis. Sembla que els seus llinatges tenen una genètica especial, i això explica tota la patuleia muntada sobre la “sang blava”. Sang Blava es un eufemisme per parlar de llinatges genètics mantinguts per emparellaments endèmics entre membres de la mateixa família, tot per mantenir certa capacitat de connexió amb quelcom que escapa de la comprensió de la majoria. Hollywood es la gran maquinària de propaganda del Sistema i durant el s.XX la gent ha començat a comportar-se i a fer el que els manaven les consignes comercials de les pelis del cine. Saben com fer-se amb la nostra voluntat ( no del tot amb  la meva, sempre estic tan alerta com puc ) mentre ens dirigeixen a la gran dictadura que tenen en ment, en diguin Nou Ordre Mundial o The House of Horror. Tot el que sabem no es res, tot el que ens ven la falsimèdia es un gran espectacle audiovisual perquè no detectem els seus moviments reals ni les seves intencions, però tot i els seus esforços, sembla que no tot està perdut. Hem d’aprendre a llegir entre línies tota la informació que ells donen per llambregar la seva veritat. I la última es que volen regular internet, i això em fa pensar que totes aquestes revolucions ciutadanes son una nova performance dirigida pels serveis de contra-intel·ligència per servir en safata de plata l’oportunitat per acabat amb el món cibernètic “lliure”. Ens introdueixen idees al cap, nosaltres les madurem i les posem en pràctica, les vomitem sortint al carrer, creem el seu problema i ells es fabriquen la solució ( planificada des de l’inici ) : el control de la xarxa per evitar maldecaps.  

Així, si fem l’exercici de dibuixar una piràmide de jerarquia social de cada època històrica veiem que a dalt sempre hi ha hagut i sempre hi haurà, si no ho aturem, ELS MATEIXOS amb el mateix Sistema : extracció de recursos des de la base de la piràmide fins a la cúspide. Per això dic que sempre ha existit el mateix sistema econòmic. Les mínimes variacions produïdes no han afectat el resultat final.

L’ésser humà no corre sobre la pell de Gaia per viure d’aquesta manera. No està escrit enlloc que no puguem fer un esforç entre tots per deixar volar la imaginació i construir-nos el món que desitgem, no existeix una llei còsmica que ens obligui a viure per a ells. Ells s'han encarregat d'encunyar paraules com Utopía i de devaluar i menysprear el seu significat. Nosaltres serem el que volguem ser, hem de deixar de ser el que ells ens diuen que som. Endavant, tots junts i aviat els haurem arraconat. Tenim dret a somiar un gran futur.

Salut i LLum!

Propostes : com acabem amb El Sistema?

Sembla que el temps s'acabi. Visc la contradicció temporal basada en que em passen els dies volant, però m'agradaria que passessin més ràpid per trobar-me vivint de ple en un nou sistema...diguem-li HUMÀ. Passen moltes coses, però no passa el que molts desitgem : la "deconstrucció" d'aquestes societats repressores i la caiguda d'aquestes espècies d'estirps de "governants" de les que hem fruït durant mil·lenis i que, sempre, se les han pensat totes per fer-nos creure que existeix un ordre còsmic, una jerarquia existencial en la qual, a la punta del piramidó, se situen uns llinatges intocables que la gran immensa majoria de mortals hem de mantenir i venerar. Ja donaré la meva visió general sobre les societats i sistemes econòmics que s'han succeït històricament més endavant. I també parlarem de la inflexibilitat de les ciències socials de tall decimonònic.

La qüestió que molts ens fem i que ens costa de llambregar mirant als mesos futurs es : com acabem amb El Sistema?

Tots tenim idees, queixes, motivacions diferents, però la majoria de les que llegeixo no em convencen per un motiu : no deixen d'intentar ensorrar El Sistema utilitzant mecanismes previstos pel mateix Sistema. Quins mecanismes? A grans trets :

Eleccions democràtiques : bàsicament consisteixen en creure que cada quatre anys tenim el poder d'escollir uns representants polítics que vetllaràn per la recaptació justa d'impostos, per repartir el pressupost econòmic amb seny, per invertir en millores socials i en la qualitat de vida de les persones, etc, etc. Les eleccions son, seràn i sempre han estat una cortina de fum, una fal·làcia. Repassant l'estat de la política actual, de passada, el BIPARTIDISME empudega l'ambient, més que res perquè el primer que torna a la memòria es el bipartidisme decimonònic (Partit Liberal i Partit Conservador,..., no ens sona?), el sistema que van fer servir els 2 principals partits de l'estat espanyol durant gran part del segle XIX per repartir-se el poder per torns mentre feien veure que la gent escollia el govern a través del sufragi. Vergonyós, perquè es manipulaven les eleccions descaradament. I, que curiós, volem creure que ara PP i PSOE no juguen al mateix joc? Molta gent s'hi refereixen com  a PPSOE i ho fan amb motiu. Ambdós son el mateix gos amb 2 collars de colors diferents que poden lluir. La paradoxa es que molta gent no ho vol veure, no ho vol admetre. Prefereixen deixar-se arrossegar per la passió i un discurs polític que ni entenen ni es qüestionen i votar als "de sempre", a allò que coneixen,...però de debò que ho coneixen? Apassionadament molta gent de certa edat ( i certa joventut desinformada ) identifica el PSOE com els rojos republicans i al PP amb la FET i de las JONS..., aquesta visió simplista emboira la realitat i es vota visceralment. Bé, doncs, anar a votar : si votes en blanc sembla que acceptes el resultat sigui quin sigui; si votes A o B retroalimentes El Sistema; si votes C, D o E, segurament no els veuràs maig governar perquè hi han massa partits minoritaris (i solen aglutinar molts vots que queden en res) amb poques possibilitats d'arribar enlloc si no s'intenten unir. Si no votes, a sobre, et venen els "ben enculturats" i et deixen anar que "si no votes, no tens dret a queixar-te"! Això em fa molta gràcia, perquè JO ( i tothom ) tinc dret a queixar-me i expressar el que vulgui perquè sóc una habitant del PLANETA TERRA, amic, no una votant anònima. Jo existeixo i els meus peus toquen el terra, soc un ésser humà de PLE DRET.  No estic al servei de ningú ni dec obediència cega a un sistema desastrós que aliena la nostra espècie!

Les manifestacions (de caire pacífic, per descomptat) son un d'aquests meravellosos mecanismes de control. Les persones sortim al carrer i ens queixem, amb crits, pancartes i lemes ingeniosos de l'estat de l'economia, de l'oposició a participar en una guerra, de l'atur, de les hipoteques i els desnonaments, de la sanitat pública, de les retallades socials (que el govern nega encara)..., però semblem cecs o, com a mínim, desmemoriats. Manifestant-nos gastem energia, canalitzem la nostra frustració i tornem a casa més o menys satisfets d'haver acomplert el nostre deure ciutadà.., però la gran majoria de vegades només s'aconsegueix que la classe política prometi "pensar" o "replantejar-se" la qüestió. I això sense comptar que fer una manifestació pacífica sol ésser difícil, i més si, com els últims anys, tenim policies de paisà o grups de "mercenaris" violents que rebenten el significat de tot plegat amb vandalisme i provocacions. I El Sistema prefereix la violència, així pot contraatacar amb un bon motiu. Es una il·lusió de la democràcia (o dictadura encoberta) : si quelcom no t'agrada, el pare et deixa sortir al carrer a queixar-te! Però no t'oblidis de demanar els permisos pertinents per sortir al carrer! I no sol servir per canviar les coses : el Sistema amorteeix el cop i, poc a poc, dissol i canalitza les possibles repercussions cap a la seva causa alhora que els telediaris de desinformació mediàtica fa desaparèixer la notícia. Esperem que el moviment del 15-M no acabi així, però no ho veig clar, gens clar.

Iniciatives Legislatives Populars : teòricament podem proposar lleis en el cas que, com sol passar, els partits que arribin al poder facin orelles sordes a les promeses electorals, no compleixin amb el seu programa o algún ciutadà tingui una proposta genial que val la pena posar en circulació. La llei diu que es necessiten les signatures de suport de 500.000 electors perquè la proposta arribi a la cambra pertinent i llavors, un cop ja has recorregut vint-mil pobles i ciutats fins allà on Crist va perdre l'espardenya, explicant la iniciativa, recollint firmes i traient el fetge per la boca, els il·lustríssim membres dels parlaments, "escollits" pels ciutadans, han de revisar la proposta i votar si, per dir-ho ràpidament, s'aprova o no. I sovint el que vol la gent no es el que els convé a ells, o potser els convé en certa mesura per a guanyar vots però la iniciativa s'acaba traduïnt en una llei de color de gos com fuig. Un altre mecanisme de desgast moral, estressant, que sol acabar en res o en molt poc..., i previst pel Sistema.

Res del que estem fent ens portarà enlloc. Al nou moviment li falta molt per arribar a ser una gran revolució. La humanitat n'ha viscut de molt més exagerades, violentes i sanguinàries, revolucions radicals que acababen matant reis i reines. Que pretenien acabar amb el sistema per instaurar-ne un de més just. I sempre han reaparegut les monarquies, o en cas que la població tingués la ferma voluntat d'esdevenir república, les pseudo-democràcies que han acabat essent encapçalades pels mateixos de sempre, fins al punt en què actualment hi ha llinatges de famílies de polítics, una nova forma de monarquia, polítics que s'enriqueixen gràcies a la seva poltrona de representant públic però que ja eren "rics" abans d'arribar-hi. Sempre han sorgit noves iniciatives i sempre, sempre, s'hi han infiltrat les castes de la punta de la piràmide per reconduïr-les al seu gust fins a arribar al lloc de sempre : tots els privilegis per als membres del club, esclavisme maquillat per la GRAN majoria.

Llavors, com acabem amb el sistema? Li he estat donant voltes a aquesta pregunta durant molts anys, però me la plantejava d'una altra manera : i si en comptes de X tinguessim X? Sempre preguntant-me pel sentit de tot plegat..., i crec que la meva proposta no es fàcil de portar a terme, però si que pot ser fàcil d'entendre : ignorem-ho tot. I m'explico. Com ja he explicat, totes les formes de demanda de canvis a l'abast de la població civil ha estat dissenyat i previst amb antel·lació pel Sistema, res de tot el que estem fent no serveix per res, doncs, deixem de gastar energia en combatre'l com ho hem fet sempre i comencem a fer quelcom nou : no anar a votar (aquesta no es nova, ja ho sé), ni pagar les factures de l'aigua, electricitat i gas, no pagar impostos, no fer cas dels tocs d'alerta del govern, retirem els estalvis ( a qui li'n quedin ) dels bancs, fem una crida a la VAGA GLOBAL GENERAL en tots els aspectes. I fer-ho tot alhora. Donem l'esquena a qui ens dóna l'esquena. No els necessitem. El sistema injust que han creat es el que provoca que existeixi la desigualtat, la violència i la guerra, la pobresa i la corrupció. Només fent una setmana de VAGA GLOBAL GENERAL podem enviar aquesta gent a la quebra, enfonsar totes les seves empreses i fer inútil el seu capital.

I si, he pensat en les conseqüències, per això, si penséssim en portar-ho a terme ho hauriem de planificar curosament. I no tindriem perquè fer-ho d'amagat, el Sistema sap ( i tem el moment ) que quan la base de la piràmide diu PROU i perd la por, poca cosa hi tenen a fer. Aconseguir menjar i beguda per a una setmana. Podríem fer-ho en ple estiu per enfonsar l'economia i el turisme. Ajudar-nos els uns als altres en tot el que es requereixi ( les infraestructures no desapareixeràn del mapa, ni les fàbriques, ni els magatzems, ni res de res ) durant el període de transició cap al nou sistema, un que crearem entre tots sota la premisa inamovible de igualtat social, econòmica i cutural de tots els éssers humans ( per començar ) i de llibertat real. Jo vull poder fer el que m'agradi a la vida, no viure d'un treball esclau; vull parlar la llengua que vulgui i pensar i expressar el que vulgui. En un sistema de total igualtat i llibertat no existeix la violència, ni el robatori, ni les guerres, res del que coneixem tindria sentit perquè tot això es producte del Sistema actual, basat en la desigualtat.
Bé, es una proposta! Només unes idees que em porten un flaix d'Els Simpson, un capítol de Halloween en què els cartells publicitaris cobren vida i destrossen la ciutat fins que la Lisa troba la solució : ignorar els cartells. I quan ho fan els cartells cauen desplomats. El Sistema es el nostre cartell publicitari, només quan li donem totalment l'esquena el podrem vèncer, i junts podem fer-ho més ràpidament del que ens creiem capaços. I de forma pacífica.

Molta llum!

Nous Inicis

Fa temps que no escric al bloc, i ja fa tant que he tingut temps d'obrir els ulls, despertar al món real i continuar amb la meva recerca personal. Així que a partir d'ara la temàtica canviarà, i força. Sempre m'ha agradat escriure, ara aprofitaré per fer-ho tant com pugui.

Durant tots aquests mesos he pogut comprovar que no sóc l'única (quin egocentrisme) que sempre ha sabut que QUELCOM NO ANAVA BÉ en aquesta humanitat, que s'imaginava i esperava una altra cosa de la vida. D'adolescent em vaig prometre que MAI acabaria assemblant-me als adults que veia al meu voltant : gent grisa i sempre preocupada per treballar i tirar endavant a la família, obligats a triar una carrera, una professió o una ocupació per poder accedir a un sou. Estressats amb feines que no els agradaven, deprimits, aixecant-se com a zombies (si, com a morts en vida) per continuar corrent dins la gegantina roda de hàmster en que alguns han convertit (i la majoria hem permès que ho fessin) la vida sobre la superfície de la Mare Terra i sense el temps necessari per estimar i estar-se amb la família i els amics. Heu "gaudit" de ls vostres pares i mares absents? I de la culpabilitat que havien de suportar quan se'ls tirava en cara? Heu hagut de renunciar a aquests moments dels que parlo? Us sentiu morts en vida desganats, creieu que heu perdut el rumb? Aquesta societat malalta l'hem de CLAUSURAR per sempre.

...es curiós com el sistema t'empeny subtilment, amb forces més o menys invisibles, en la direcció que li convé. Mai havia volgut ser com les generacions anteriors i fa uns mesos..., ostres!, m'adono que ja era a mig camí! Ja havia entrat al cercle viciós de buscar feina, feina en precari, es clar, tot i tenir carrera i màster, i idiomes i simpatia i "ganes d'aprendre". Ja m'aixecava sense ganes, també morta en vida, per realitzar feines en què es tracta de somriure molt (d'aquelles d'estar "de cara al públic") i ésser "molt educada". Com tothom, he anat a treballar malalta (perquè ens programen molt bé durant tota la vida per a esser els esclaus perfectes, serfs que es creuen lliures, en la seva innocència, i que no poden demostrar debilitat per por a perdre la feina i encara més en aquests temps que corren); he aguantat caps indesitjables i que s'allunyen molt de poder-se anomenar éssers humans. He pogut veure com el poder transforma certes persones. No percebo que la gent que veig cada dia faci gala del SENTIT COMÚ ni de l'EMPATIA...

He tingut temps d'entendre'm a mi mateixa, sobretot perquè sempre "estava de tornada" de totes les coses, perquè sempre m'he sentit més vella del que sóc, perquè res del que tenim com a societat em convenç ni em sorprèn. Per dir-ho d'alguna manera sempre m'he sentit una ànima vella (no sé si m'explico) i com que ja ha arribat el moment, vull ajudar a ENSORRAR el sistema tan ràpid com sigui possible de la millor manera que he trobat : a través de l'escriptura.

Humilment, vull compartir les experiències, pensaments, idees i propostes que ja fa temps em ronden pel cap com a contribució a aquesta societat mercantilitzada i robòtica en la que ens han imbuït. I com que les paraules són molt importants, són energia, intentaré expressar-me de la manera més positiva possible, estic aprenent a deixar de fer judicis de valor (ja em tocaven el crostó a la facultat per aquest tema, alguns professors, perquè em costa molt no indignar-me amb les injustícies i, com sabem, la Història n'està plena) i a veure el quadre sencer, en perspectiva, perquè res enterboleixi la meva visió (i això si que es difícil). Sóc escèptica per naturalesa, però una escèptica de veritat, de les que contempla totes les possibilitats i no nega ni tampoc combrega a ceges amb res; perquè posicionar-te amb un si o amb un no rotund ja es convertir-se en un creient, encara que això no agradi a certes persones. Doncs això, una bona escèptica que espera que les teories es puguin demostrar. Es la meva declaració d'intencions inicial.

Així canvia l'objectiu del bloc de la mateixa manera que jo he canviat i vaig recuperant força. Em servirà també per posar ordre a les meves idees!

Molta llum i saviesa a tothom! (I per a mi també!)

RATPENAT

Des de l'any passat no havíem tornat a rebre la visita dels ratpenats que sobrevolen el jardí, però avui al matí el meu company se n'ha trobat un a l'ampit de la finestra. I era una cria de poc temps, pocs dies. Aquí el veieu abans que l'agafessim :

Deu fer uns 5 centímetres com a molt. Quan l'ha trobat s'estava immòvil i pel que hem vist no sap volar encara. He agafat una xeringa i l'he emplenat de llet de vaca. A la següent foto el veieu bevent de la xeringa, a la palma de la mà :

Com que l'únic contacte directe que havíem tingut amb "familiars"  seus havia estat l'estiu passat quan ens van entrar a casa un parell de vegades ( res, només "per saludar" ) a través de la xemeneia, no sabíem com l'havíem de cuidar. En les dues ocasions s'havien dedicat a sobrevolar, per sobre dels nostres caps, el menjador sencer, fins que, amb totes les portes i finestres obertes, decidien marxar, però mai havien demanat hotatjar-se més de 2 minuts...

Recordàvem quatre dades d'un documental sobre les "guineus voladores" d'Austràlia. Sobretot que a les cries, com que son mamífers, els agrada sentir-se subjectes i també que s'alleten penjats de la seva mare, així que hem agafat una capsa de sabates, un parell de mitjons vells ( però nets ) i l'hem acotxat a dins. De seguida s'ha arrepapat al mitjó i demanava menjar ( o això semblava ) i un cop li hem tornat a donar llet amb la xeringa, s'ha arraulit ben enroscat entre els mitjons i s'ha adormit. He llegit que no es convenient banyar-los ( doncs si :  hi ha gent que es troba un ratpenat i el vol dutxar... ) perquè al ser tan petits poden perdre ràpidament la calor corporal i morir.

La següent fase ha estat decidir què en fèiem,... Es un animal tan fràgil que em feia por trencar-li un osset manipulant-lo i a més, essent només una cria, no sabia si seríem capaç de fer-la sobreviure. A més es una espècie protegida. Així que he trucat als Aiguamolls de l'Empordà per saber si els podríem portar la bestiola al Centre de Recuperació, però no contestaven al telèfon. També he trucat al Zoo de Barcelona demanant informació sobre com tenir cura d'una cria de ratpenat, per si havia de passar la nit amb nosaltres ( i els 3 gossos ), però no m'han pogut ajudar. Llavors els Forestals de Girona m'han informat sobre l'horari del Centre de Recuperació dels Aiguamolls i, finalment, a tres quarts de cinc, l'hem deixat al centre, on sabem que en tindràn bona cura. Ens han fet omplir una fitxa amb les nostres dades i les de l'animal. La senyora que ens ha atès, que no semblava molt còmoda amb els animals, ens ha preguntat si l'havíem tocat ja que poden transmetre la ràbia..., si que l'hem tocat, però no ens ha pas mossegat. Només desitgem que se'n surti i que, si vol, vingui a casa entrant per la nostra xemeneia a fer-nos una visita l'estiu que vé...

BROU PORCÍ

Aquest estiu hi ha menys turistes, pel que sembla. La crisi fa que busquin destinacions més barates. I tot i haver-hi menys volum de "guiris" de diversos orígens, n'hi continuen havent massa. No m'hi he adaptat mai, tot i que treballo de cara al públic. Els pobles del nord de la Costa Brava estem acostumats a 9 mesos de pau i tranquil·litat absolutes durant els quals podem gaudir del poble sense haver d'espulsar-nos la marea humana per poder fer qualsevol cosa. Els tres mesos restants son una agonia si ets una persona amant de la soledat i la tranquilitat.

Personalment, m'agrada la sensació de soledat i d'aïllament que ja envaeix el poble a mitjans setembre. Per això cada any noto que perdo la paciència a l'hora de tractar les hordes invasores que vénen buscant els tòpics ( sol, "siesta", "corridas", paella i sangria ) o fent preguntes inverosímils. Intento fer pedagogia perquè entenguin que Catalunya no es Andalusia, però n'hi ha alguns que no entenen o no volen entendre la realitat. No puc suportar la seva actitud marrana envers el nostre entorn, actitud que no mantenen un cop han tornat a casa i tornen a convertir-se en éssers cívics. A casa es comporten d'una manera i a fora obliden l'educació bàsica. Fa poc a Castell d'Aro la gent del poble van haver de manifestar-se i reclamar que es respectin les tradicions, ja que, a petició de quatre urbanites desnaturalitzats, les campanes de l'església havien hagut de deixar de tocar els quarts i les hores perquè els turistes no podien dormir i a la Vall de Camprodón els ramaders han d'embolicar els esquellots de les vaques amb esparadraps per no molestar els 4 pixapins de cap de setmana,...

Contemplo la platja de Riells, curulla de gent, i l'estat de l'aigua ha fet un canvi evident aquestes últimes 3 setmanes : l'aigua ja no es transparent, sinó marró permanentment. No sé si només es deurà a l'efecte combinat de la dissolució de cremes solars en l'aigua. Quantes persones i quantes marques de protecció solar i d'olis especialment dissenyats per atraure el mieloma hi haurà ara mateix enfangant l'aigua.

Cada cop que veig l'escena, tanta gent dins l'aigua, visualitzo un cullerot de fusta gegant baixant directament del cel que, mogut per una mà divina, remou amb paciència aquest brou d'humanitat en què es converteix aquest racó de mar salada, tot esperant que arrenqui el bull d'aquesta sopa porcina.

Prou d'eixams estrangers al supermercat, al bar, a la platja, als carrers, als boscos ( recordem el genial Albert Pla cantant "hi ha massa gent al bosc i el bosc se'ns fa petit..." ) i sobretot, prou esclavitud! Els pobles turístics son pobles esclaus, obligats al servilisme temporal, a tractar els turistes amb educació forçada i a parlar més idiomes dels que s'ensenyen en una Escola Oficial. A canvi de tot això, a sobre, rebem impertinència, despreci i desconeixement, i es que n'hi ha molts que encara viatgen al sud d'Europa com aquells que anaven a Àfrica per colonitzar gent i territoris.

Tot i això tinc la sensació que a Barcelona la cosa deu ser més greu. Ja he sentit diverses veus que clamen per recuperar la ciutat per als barcelonins, símptoma que Barcelona es una ciutat turística envaïda per estrangers els 12 mesos de l'any. Tots, tothom, als pobles i a les ciutats, necessitem un canvi.

PÈTALS DE ROSA AMB MADUIXES

No només l'avet està brotant : hi ha un esclat de roses escandalós que m'atrapa i m'obliga a passejar-me pel davant dels rosers i a olorar les tendres roses cada vegada que hi passo a prop, i jo no m'hi penso negar.

La veritat es que es una alegria veure com tot torna a la vida. Aquest hivern la meva mare i jo vam esporgar i podar els rosers i ara es nota que els va anar bé. Tenim roses blanques, vermelles avellutades i roses, i totes fan olor.

Fa un parell de setmanes vam plantar unes maduixeres ben florides a la terrassa, i ja comencen a créixer les maduixes. N'hi ha entre quinze i vint, prou per fer un mos per postrs per a dues persones!

L'ESCLAT DEL JARDÍ A LA PRIMAVERA

 

Fa un parell de dies que l'avet, per fi, ha començat a brotar de nou. Fa més d'un mes que ho esperava, però, després de la nevada ( que a l'arbre li haurà encantat i que segurament tardarà en tornar a gaudir ) s'ha pres el seu temps per renéixer i ara només falta veure quants centímetres creixerà enguany. Els avets són uns arbres que reverencio des de petita. Avets i xiprers. El primer em fa pensar en un rei savi i magnànim; el segon sembla que vulgui tocar la cúpula celest amb la punta i m'apropa a l'espiritualitat.

Doncs bé, a casa teníem un Pinsapo, un avet que sol créixer a certa alçada a les muntanyes ( a Andalusia i al Pirineu se'n troben ) i que a mi em semblava preciós. I sempre he sabut que tindria un avet al meu jardí. Doncs quan em vaig plantar ( mai millor dit ) al centre verd i els vaig preguntar per l'espècie Pinsapo, van començar a fer ganyotes i, en to pedant, em van dir que no en tenien i que era un arbre d'alta muntanya, cosa que ja sabia. Però també poden viure arran de mar. L'avet del jardí dels meus pares té la meva edat, així que ja fa 27 anys que viu a la Costa Brava. Al final vaig anar a veure quins avets tenien i en vam triar un que pertany a una espècie que existeix des de fa milions d'anys. En diem "prehistòric" afectuosament, i es de la família de les primeres piceas del planeta; com a tret característic té tot el tronc i la branca central cobert de petites fulles verdes i punxegudes com les resta.

La roda de l'any torna a començar!